Translate

divendres, 11 de novembre de 2016

Cantabria 2016

Fa uns dies hem tornat del nostro primer "gran viatge" que hem organitzat fora de les illes. El destí era visitar un parell d'indrets de Biscaia i altres de Cantàbria. I com ha anat? En una paraula: beníssim! Gran part de la culpa la tenen els participants, que ho han convertit en una experiència encantadora.

El viatge començà amb una visita al bosc de Otzarreta, on hi ha un famós hayedo envoltat de zones de bosc amb grans falgueres i arbres impressionants. Els següents dies la protagonista va esser la boira, intensa, que ens acompanyaria els següents dies, des de la costa basca fins a la veïnada Cantàbria. Certament aquest element ens permet fotografies amb una aura de misteri però la veritat és que a estones miràvem de bufar per veure si podríem veure més enllà de la boira. Així i tot no ens va anar malament.


Els voltants de Otzarreta, dins el P.N. de Gorbea son preciosos.


La boira a San Juan de Gaztelugache complicava molt els moviments sobre les pedres banyades d'aigua. Però no podiem deixar de fer fotos a aquest lloc tan xulo!


La pujada cap al monasteri de San Juan

La costa càntabra és especialment atractiva. Els voltants de Noja i Liencres varen esser les nostres aturades, sempre pendent de les marees, un fenomen curiós i que afegeix un toc de tensió, especialment quan està pujant.





Les platjes de Noja ens oferiren oportunitats com aquestes


Menció especial pel menjar. Tot i que no era la meva prioritat, va esser un component molt important del viatge. La carn del Labrador, el "bollo" amb mantequilla, el mousse de llimona al cava, total que no mos hem aprimat precisament...




Costa quebrada, espectacular, en blanc i negre.


El darrer dia, la visita obligada a Barrika, però després de la dematinada vàrem tenir la feliç idea de visitar Bilbao. El Guggenheim és senzillament espectacular. El colofó va esser, però, la visita a un carrer amb aquests establiments especialitzats en tapes i pinxos. Per jo concretament va esser un descobriment, eren tan bons!


"Mama", l'espectacular escultura en forma d'aranya de na Louise Bourgeois just devora l'entrada del museu Guggenheim.



No tot ha estat fotografia. Hem après basc, gràcies a persones com l'Iñaki de Bakio ("malaleche" era el seu malnom), hem conegut la cara amable del rent a car, hem fet molta publicitat de Mallorca, vist que darrerament no venen molts de turistes. De fet, hem pogut comprovar que la majoria de la gent del nord entén una mica el mallorquí. "M'entiendes?", els hi dèiem, i tothom contestava que si. En fin, ho hem passat molt bé.



Com podeu veure, un viatge fantàstic, amb persones estupendes amb les quals esper poder tornar a compartir altres moments de fotografia.

I d'aquí a ben poc partim a Astúries, ànim!

dimecres, 9 de novembre de 2016

Tosses 2016

Enguany he tingut l'ocasió de tornar a assistir a les tosses, un esdeveniment especialment interessant que a principis d'estiu es repeteix a la pagesia mallorquina.

Si, és molt tard per parlar de tosses, de fet les ovelles ja tornen a gaudir de la seva llana, just a temps per la primera nevada. Però aquests darrers mesos han estat especialment intensos, disculpau.


La primera nevada d'aquest hivern sobre el Puig Major, just ahir, 8 de novembre.


Després de l'experiència de l'any passat, enguany he insistit en el blanc i negre. Consider aquesta opció especialment adequada per la fotografia de fets tradicionals però també per evitar els colors cridaners de la roba utilitzada per la majoria de persones assistents. És aquest un fet curiós, però fàcil d'entendre. És aquesta una jornada de feina, de feina dura, i la gent, amb bon criteri, utilitza la roba que no dur habitualment, com les camisetes de propaganda que elaboren moltes empreses, quasi sempre amb colors cridaners.

Tornant a les fotografies, m'he centrat en els moviments, les mans i les línies, combinant diferents objectius (des de l'ull de peix fins a teleobjectius). Velocitats relativament lentes permeten que a les fotografies hi apareguin elements ben definits i altres més difusos pels seus moviments.



















Al final, tot el trui que impliquen les tosses, el bon "rollo" entre els assistents i, per què no, el magnific berenar a una possessió de muntanya, ho converteixen en una experiència única que, esperem, poguem disfrutar molt de temps.


Fins aviat.

diumenge, 12 de juny de 2016

Photo-logistics 2016

A principis d'aquest mes de juny vaig fer un curt viatge a la península. L'idea era desconnectar una mica mentre intentava fer quatre fotos d'aucells. El destí era fàcil: Lleida. La raó és que allà és on hi ha la base de Photo-Logistics, l'empresa lider a Espanya a l'hora d'oferir amagatalls ("hides" li diuen allà) per ajudar als fotògrafs a retratar una llarga llista d'aucells, no només a Lleida, també a molts punts d'Espanya. Podeu visitar la seva web aquí: http://www.photo-logistics.com/wp/?lang=es


La Garsa (Pica pica), un aucell molt atractiu, comú a les terres de Lleida.

Objectiu 200mm, iso 640, f6,3, 1/640


L'espectacular Abellerol (Merops apiaster)

Objectiu 300mm, iso 500, f6,3, 1/2000




L'ubicació correcte dels amagatalls permet aconseguir el fons perfecte per les fotografies.

Objectiu 500mm, iso 500, f11, 1/640


 L'equilibrista Cuablanca rossa (Oenanthe hispanica)

Objectiu 560mm, iso 500, f6,6, 1/800


L'empresa, formada ja fa 7 anys pel Roger i en Carles, reverteix una part dels guanys en els propietaris i la conservació de les zones on es desenvolupa la seva activitat. Una activitat que, per cert, no és gens senzilla. Poder oferir una probabilitat quasi total que un aucell es posarà davant el nostro objectiu és un repte molt complicat. Ho dic per experiència pròpia, quan em planteig la fotografia de qualque espècie. La recerca del lloc preferit per l'aucell per posar-se o la construcció i manteniment d'una beurada o menjadora adequades són tasques que poden significar molts de dies de recerca, paciència i constància, no sempre recompensats amb resultats.


La baixada, supersònica, dels voltors (Gyps fulvus) cap al menjar

Objectiu 300mm, iso 640, f4, 1/3200


La mirada, sempre desconfiada, del Corb (Corvus corax)

Objectiu 400mm, iso 640, f4, 1/320

La gran majoria dels seus amagatalls utilitzen el sistema de vidre espia.  L'experiència de fotografiar a través d'un vidre és adictiva. Una finestra s'obri davant noltros des d'on podem veure com actuen, com viuen i també com s'acosten els animals, de vegades a només uns centímetres de noltros, una passada!  Sense oblidar un aspecte fonamental, i és que aquest sistema ens permet fer fotografies de forma tranquil·la i segura, ja que els animals no mos veuen i no se molesten davant la nostra activitat.




La frenètica activitat sexual dels Abellerols i del Falconets (Falco subuteo), adalt.

L'èxit de Photo-Logistics poc te a veure en la sort i molt en els coneixements del mitjà i dels propis aucells i la feina diària. Per jo és un plaer compartir uns dies amb ells i poder tornar amb quatre fotografies interessants.


I una sopresa sobre la carretera, dos Enganapastors (Caprimulgus europaeus)!

Objectiu 400mm, iso 3200, f4, 1/50


Les planes de Lleida, un hàbitat amb una sorprenent i variada aviafuna


Per tant, quan vos plantegeu la possibilitat de fer turisme fotogràfic d'aucells, no puc més que recomanar-vos Photo-Logistics. El tracte humà i les possibilitats fotogràfiques en faran una experiència que segur voldreu repetir.

Sebastià.

dijous, 12 de maig de 2016

Viure en el paradís

Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat (jo diria sort) de poder visitar Eivissa. 4 dies intensos, de matinades, caminades i, també, bona companyia. És una illa a la qual tenc una estimació especial. M'agrada, i molt, i hi tenc bons amics. Però sempre que visit aquesta preciosa illa torn a casa amb sentiments contradictoris.

Sembla que Eivissa és coneguda en l'àmbit mundial. La seva "marxa" atreu milers i milers de persones cada any en pelegrinatge a la meca de la diversió, tal com ells ho entenen. Supòs que totes aquestes persones coneixen noms com Amnesia, Space o Pacha, autèntics santuaris del descontrol i d'altres coses. Probablement, però, la gran majoria d'aquest personal desconeixen altres llocs que són els que, per jo, fan de la pitiüsa major un lloc molt atractiu. Estic parlant des de petits racons com es Pou des Lleó, fins a espais de gran extensió com Ets Amunts (sí, també s'escriu així), la zona més verge i amb el més espectacular paisatge d'Eivissa.


Espectaculars, Ets Amunts em recorden una petita Serra de Tramuntana.

Objectiu 17mm, iso 100, f11, 1/30


Els dies que he estat a Eivissa he pogut veure velers donant la volta a Es Vedrà i Es Vedranell. Els ocupants criden com a locos, impassibles davant l'espectacle natural que tenen davant. La mateixa actitud a la costa de Cala d'Hort, amb un raig de cotxos tot terreny trepitjant els camins de terra, conduïts per un guia que, una vegada desembarcats els clients, no té més idea que convidar-los a fotre crits a l'aire, com si d'una conquesta medieval es tractes, sense tenir en compte l'espectacularitat dels penya-segats o la bellesa de l'aigua que els envolta.


Es Vedrà, des de la costa d'Eivissa.

Objectiu 22mm, iso 100, f11, 1 seg.

Blanc i negre directe a la càmera, efecte de filtre: vermell, efecte de to: sípia

Si, molts de visitants mostren una ofensiva falta de respecte per la terra, per la gent que hi viu, per tot. És difícil d'entendre, gent salvatge sense escrúpols, ni gust, ni capacitat per veure més enllà d'un tassó ple d'alcohol o del fum generat per sustàncies diverses. (se nota que estic enfadat?) Un munt d'empreses, locals i estrangeres, suquen i exploten en el pitjor sentit de la paraula un territori que, a ulls meus sembla totalment desemparat, sense cap protecció efectiva. Que fan al respecte els qui comanden? M'estim més no parlar-ne.


Es Pou des Lleó, baix un dia "feo"

Objectiu 16mm, iso 100, f11, 6 seg.

Blanc i negre a l'ordinador a partir de l'original en color.

Al final, qui ho passa pitjor no som jo, un visitant ocasional, sinó els eivissencs i eivissenques, persones que, vistes des de defora, sembla que viuen al paradís. Un paradís, però, que els hi és espoliat molts mesos a l'any pels turistes de gatera i pastilles.

Sembla que aquest estiu a Eivissa hi haurà problemes d'aigua, segurament n'hi ha que passen pena per si no poden fer la festa de l'espuma. Que no es preocupin, poden utilitzar qualsevol altre líquid per fer l'espuma, segur que ningú s'en dóna compte.

I una reflexió: seria possible un altre tipo de turisme a Eivissa? Més tranquil, menys nombrós, més respectuós? I a Formentera? I a la mateixa Mallorca? Jo vull pensar que si, que els illencs estaríem disposats a perdre una part del nostros bens materials (tants d'ells innecessaris) per guanyar un futur més esperançador i respectuós amb la terra i amb la gent.


Sebastià.

dimarts, 3 de maig de 2016

Macrofotografia, els tallers

Aquest passat mes d'abril ha tengut lloc el taller de fotografia macro, activitat que al final hem hagut de fer en dues edicions degut a l'èxit de la convocatòria. Han estat dos caps de setmana diferents, jo diria que intensos i assossegats al mateix temps. Per sort, les condicions meteorològiques, a uns moments més que a altres, han fet possible les pràctiques que completaven els diferents mòduls teòrics.




Una minúscula mostra dels motius per retratar que trobàrem a les sortides pràctiques.

La primera edició va tenir lloc a Son Serra i la segona al refugi des poble Nou, a Alcúdia. Els dos llocs disposen d'una ubicació apropiada per les sessions pràctiques, realitzades aprop dels refugis. I és que, com comentarem al taller, la pràctica d'aquesta modalitat fotogràfica no demana ni grans espais ni grans desplaçaments, només demana una bona visió, capaç de distingir una oportunitat entre el caos de la realitat.




Els protagonistes, en acció.





Tinguerem, també, temps per practicar la fotografia de paisatge.

Menció especial per la part gastronòmica, com sabeu molt cuidada a aquests tallers! A més de la tradicional (i boníssima) torrada del dissabte vespre, a l'edició d'Alcúdia en Martí, un dels participants, s'animà a fer un delicios arros brut pobler.




Els grups, encantadors. Al segon (falten alguns participants) estem disfrutant de l'arròs d'en Martí...




...que aquí s'estavan coent.

 En resum, uns caps de setmana que han estat especialment agradables, sobre tot per la bona companya i col·laboració dels participants als quals voldria, des de aquí, agrair la seva assistència.

Fins aviat,

Sebastià.

dissabte, 5 de març de 2016

Descobrir

Fa pocs dies que esta disponible als quioscs l'edició de març de la revista Descobrir. El reportatge central d'aquesta edició tracta sobre la Serra de Tramuntana. Els autors de cada un dels quatre capítols (Pamela Martínez, Marga Font, Joana Abrines i Pere Antoni Pons) fan un recorregut que comprèn des de la natura fins als aspectes culturals de la nostra estimada Serra. A més hi ha un apartat farcit d'informació útil prou interessant.



Podeu trobar més informació sobre la revista i els seus continguts a travès d'aquest enllaç:

http://www.descobrir.cat/ca/revista.php

He tengut el plaer de encarregar-me de la part fotogràfica d'aquest reportatge. La majoria de les quasi 60 fotografies que hi apareixen han estan fetes als darrers mesos, específicament per aquesta feina, mentre que altres pertanyen al meu stock. Agrair des d'aquí la col·laboració de molta gent que han fet d'aquest treball una experiència molt agradable.

Esper vos agradi,


Sebastià.

dijous, 24 de desembre de 2015

Menorca, 2015

Els passats 6,7 i 8 de desembre tengué lloc l'edició d'enguany del taller pràctic de fotografia de paisatge, un clàssic que duim a terme a la preciosa illa de Menorca des de fa ja 4 anys. Com en les altres ocasions la participació ha estat molt elevada i ha donat com a resultat un grup especialment variat i divertit.

Al contrari que l'any passat el temps ha estat benevolent. De fet, hem acabat en camiseta, quina diferència respecte a l'any passat!

El primer dia anàrem a Binimel.là. El llum, després de quatre gotes, era especial, diferent, i l'horitzó es diluïa entre els niguls i l'aigua. Des d'allà arribarem a Pregonda, espai mític de la geografia menorquina. El llum, l'aigua, les roques, un conjunt fantàstic que mos va permetre disfrutar intensament del temps que passarem allà.

divendres, 27 de novembre de 2015

Primers dies d'hivern

Una mica més tard de l'habitual ha arribat (a la fi) l'hivern. És aquesta una temporada bona per la fotografia, especialment per la paisatgística, amb els niguls, el llum canviant, etc.

L'estiuet de Sant Martí (enguany una mica més llarg) ha donat pas, de forma un tan brusca, a l'hivern en tot el seu esplendor: fred, neu, vent. I ho hem aprofitat per sortir a pasturar, a veure mon i, si cau bé, a fer quatre fotos.

Primer vaig anar un capvespre amb la família a fer una volta per s'Albufera. Aquest espai sempre ofereix qualque regal per la vista (i per la càmera). Era un dia amb molts de niguls i il·luminació canviant. En blanc i negre els paisatges quedaven reduïts a les seves formes més bàsiques, on el contrast donava força a les imatges. La sorpresa final vengué d'un esbart format per milers i milers d'estornells que mos varen passar just per damunt. El renou de milions d'ales movent l'aire és un dels més intensos espectacles sonors i visuals dels que podem disfrutar a les nostres illes.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Els tallers d'octubre

Aquest passat mes d'octubre he tengut el plaer (i no és un tòpic) d'impartir dos tallers de fotografia de natura. El primer d'ells al refugi des Poble Nou, a Alcúdia. Varen esser dos dies intensos, amb diversos mòduls sobre teoria i dues sortides pràctiques, una a s'Albufera i l'altra a Son Real. Com sempre, (amb això tenim molta sort) l'ambient del grup va esser molt bo. El lloc també n'és, en part, culpable, ja que el refugi, essent perfectament accessible, està situat dins un pinar especialment tranquil.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Ironman: la rebelió de les tortugues

Fa uns dies es celebrà a Alcúdia uns dels esdeveniments mes importants del calendari esportiu de les illes: l'Ironman, en la seva versió completa. Ha estat aquesta la segona edició reunint a uns 2.500 atletes per competir a aquesta duríssima prova. Des d'aquí la meva admiració a tots els participants.

Evidentment és una bona ocasió per practicar la fotografia d'esports i acció i a pesar de la meva limitada mobilitat per una recent operació vaig sortir a intentar fer quatre fotos.

Les càmeres en principi més adequades per aquest tipo de fotografia són, dins la gamma Canon, les de la família 1D o la recent 7D Mark II. Totes elles amb un autofocus espectacular i amb capacitat per disparar fins a 10 fotogrames per segon, quina passada... però em vaig decantar per provar dues càmeres ben diferents: la Canon 6D i la 5DsR. Tant una com l'altre són, en paraules d'un entès, càmeres "lentes", com a tortugues, aptes bàsicament per estudi, paisatge i subjectes tranquils en general.  Poden fer entre 4,5  i 5 fotografies per segon, "només", diria molta gent.

Molta gent que per ventura no han tengut el gust de disparar amb una càmera analògica sense motor quan, després de cada foto, havíem de girar una palanqueta per fer avançar el rodet i tenir la màquina a punt per la següent. En el millor dels casos la cadència màxima podia estar en 1 imatge per segon. Tot això mentre enfocàvem manualment un teleobjectiu mirant d'enfocar un aucell en moviment o un cotxo fent voltes a un circuit. I sortien unes diapos ben guapes, tot i que crec que ara ja no seria capaç de fer-ho!

La sortida del Ironman es va produir quasi mitja hora abans de la sortida de sol. A més, va esser una matinada amb niguls i la lluminositat era baixa. Aquí vaig treure la 6D. El seu autofocus, classificat com a "magre" (en bon mallorquí) amaga un secret. El punt central és capaç d'enfocar en condicions de poca llum allà on altres càmeres més avançades i cares de la mateixa marca no poden. A més, és una de les Canon amb millor rendiment a isos alts. Dues característiques ideals per aquesta situació concreta.